ENRIC GARRIGA E.: d’abril 2012

amb el president del CIBD .Sr.Bertrand Herz

EL COMIAT DEL PARE

El Marcel·lí Garriga, el Marcel·lí, el pare, s’ha mort.

En el seu comiat, al tanatori , unes paraules sobre ell.

El Marcel·lí va ser una d’aquelles persones que no va tenir una infància i una joventut fàcil. Perd els pares a l’adolescència, treballa des de molt jove al mar i a la Platja i amb prou feines va a l’escola.

I als 20 anys esclata la guerra, l’escola militar, el front d’Aragó... una guerra que ell acaba amb el grau de capità de l’exèrcit republicà.

Desprès la retirada, l’exili, el camp de Concentració...

I la tornada a un país, gris, oprimit....

Que fins fa 4 dies no ha reconegut a tots els represaliats pel Franquisme.

El Marcel·lí ha estat una de les moltes persones que no van tenir joventut, que no van poder tenir una vida plena, i no van poder accedir als estudis.

Però, el Marcel·lí, ha estat una persona extraordinàriament culta, la seva gran inquietud per aprendre, les seves ganes de llegir, de llegir de tot, de viatjar, el van dotar d’una amplia cultura . Amb ell podíeu parlar de qualsevol tema... especialment d’història, de política, de geografia, però també de literatura, de musica, de ciència,.....

El Marcel·lí ha estat sempre un home amb criteri, amb opinió, i La seva cultura ha estat complementària de la seva lucidesa.

El pare del meu pare, el meu avi, l’Enric Garriga era el Rebelde..... nosaltres som de Cal Rebelde.....

Als 20 anys va anar al front a lluitar per la democràcia, la llibertat i la República..... però l’esperit de cal Rebelde sempre l’ha acompanyat.... treballant pels pescadors al Pòsit, pel barri de mar en les lluites veïnals dels anys 70, reivindicant el salvament de la façana del Pòsit (que va construir el seu pare, primer patró del pòsit l’any 21 o participant i implicant-se sempre en els fets socials i ciutadans de la nostra vila.

Com a treballador, com a ciutadà i també desprès ja jubilat als esplais i casals de gent gran.

Va aprendre informàtica, escrivia articles, poemes, el llibre sobre les seves experiències a Buchenwald, cartes als diaris denunciant situacions injustes o opinant sobre d’altres.

Fins al darrer dia....conscient....lúcid.....diumenge encara va votar pel referèndum de la independència ...

Agraïment personal al seu mestratge

Tots a la família li devem molt, els seus fills i els seus nets, a ell i a la seva dona, la nostra mare i avia....

D’ells hem heretat ....

La Inquietud per aprendre

La Tolerància per acceptar la diversitat i les idees noves.

I la Rebel·lia per a combatre la injustícia

Els hi hem d’agrair que a casa, sempre hi hàgim vist i trobat, llibres, llibres i discos de musica francesa, catalana....diaris.....

Que Sempre hàgim tingut les portes obertes i la comprensió i el recolzament per poder ser nosaltres mateixos.

El mon que hagués volgut

La gent que va fer la guerra, que va perdre la joventut lluitant pels ideals sempre ha arrossegat la decepció no sols de veure el que va passar a Espanya....sinó també el que està passant a la resta del mon actualment.

El pare, al cas de tot el que passa, hagués volgut poder veure un món més just, solidari, sense fam, respectuós amb l’entorn i sense el perill del canvi climàtic a tocar.

Recordem-lo

El Marcel·lí de Cal Rebelde ens ha deixat, però sis plau recordeu-lo com ell hagués volgut:

Vital, inquiet, participatiu, solidari....

Recordeu-lo llegint poemes, cantant a la coral, jugant a la petanca, conversant, passejant per Vilanova i per la seva platja, tripulant una barca o un Iot,.....vivint la vida que li va costar tant de domar i de gaudir.

I quan tingueu ocasió i penseu en ell, preneu-vos una copa de cava a la seva salut, i penseu com deia ell “mai menos...”.

Vilanova 10 de desembre del 2009

ENRIC GARRIGA E.

dimarts, 17 d’abril del 2012

A la commemoració de l'alliberament del Camp de Buchenwald

les meves visites

Cercar en aquest blog

els meus BLOGS

mira aqui....