Aquest any 2018 es compleixen 50 anys de la creació del PPCD Villanueva y
Geltru. El Patronato de Promoción Cultural y Deportiva de Villanueva. I
possiblement avui ja siguin molts poques les persones que recordin aquest fet, que
recordin que era això amb aquest nom tant estrany, PPCD, i segurament avui
també a molts els hi sobti el nom en castellà.
Fa ni mes ni menys que 50 anys, que Vilanova va decidir crear aquesta
Figura, un Patronat, per a promocionar dos elements de gran importància social
i cultural per la ciutat: l’art i la cultura, i l’esport. Un Patronat que havia
d’impulsar l’esport i la cultura a la ciutat, un fet que avui ens a sembla no
només normal i/o evident, sinó també absolutament necessari, però que fa 50
anys....possiblement no ho era tant. Fa 50 anys, la ciutat i el país, vivien
immersos en ple franquisme, un tardofranquisme, si voleu, però franquisme a la
fi. I es sabut que les dictadures feixistes no han apostat mai per la cultura i
l’esport de caire popular i educatiu, sinó més bé amb afany manipulador i uniformitzador, com element de
propaganda sectària.
En aquest cas, l’ajuntament de Vilanova, el seu consistori franquista va
optar pel PPCD, i això, objectivament i vist amb el pas dels anys va ser un
encert.
Un encert, que certament no va ser unilateral, ja que va tenir la visió de
recollir en el món de l’atletisme les inquietuds que ja hi havia a la ciutat,
resumidament en tres àmbits clars, el grup d’atletes que van practicar en la
seu de la Pirelli i la seva secció d’Educación y Descanso; la Agrupació
Excursionista Talaia, amb els seus joves caminants i marxaires, que aquell any
van decidir commemorar la creació de l’entitat amb el I cross de la Talaia
(segurament el veritable detonant de la creació del PPCD); i com no tots els
atletes de ja cert nivell, que al no haver-hi club a la ciutat competien sota
les sigles del CN Reus Ploms a Reus.
Per tant, aquesta primera reflexió, per posar en valor la intuïció i la
decisió de persones molt diferents, per crear i tirar endavant un ens , el
PPCD, que en els seus anys d’història, fins a la seva conversió primer en Club
Atletisme Vilanova, i després en Club Esportiu Vilanova, i avui repartits en
nombrosos clubs vilanovins, va complir i una importantíssima missió de divulgació
i impuls de l’atletisme a Vilanova, la formació de tècnics i tècniques,
l’educació en els valors de l’esport, la integració social, la formació de
persones, dels valors de la igualtat de gènere i de classe, etc etc; tot això
sense oblidar tampoc, la tasca per assolir noves infraestructures com les
pistes d’atletisme, que avui porten l’encertat nom de Carme Sugrañes.
En segon lloc, el paper que el PPCD y l’atletisme ha representat per la
ciutat, com a nexe d’unió amb els altres esports, a partir dels propis atletes
o tècnics i tècniques que participaven en altres clubs i disciplines, amb el
treballs dels tècnics a les escoles de primària de la ciutat, abans dels
mestres especialistes, o com a element de projecció exterior, amb la celebració
a casa nostra de campionats i probes de categoria estatal i internacional, de
cross, marxa o pista.
I encara una altra curiositat per a reflexionar, amb l’arribada de la
democràcia, i la constitució dels nous ajuntaments escollits per la ciutadania,
quasi tots els regidors i regidores d’esports han estat persones provinents del
mon de l’atletisme. Els Criado, Toledano, Escuer, Figueras, Albà.....
L’atletisme i l’esport es i ha estat sempre una de les millors escoles de
política que hi pot haver. Els atletes sabem que es l’esforç, el sacrifici, el treball en equip, la
preparació per assolir les fites, la planificació del treball, el saber passar
el relleu, el saltar obstacles, el llençar... i tot fer-ho més ràpid, més alt i
més lluny.....
En resum, que farem bé en no oblidar la història del PPCD, en posar la en
valor , i aprendre d’aquest passat tan ric, per a millorar el nostre present i
el nostre futur.
Felicitats PPCD i felicitats a totes les persones que el van fer possible.
Malaguanyat Club Esportiu Vilanova......
Feia mesos que volia escriure i compartir unes ratlles, unes reflexions, sobre el Club Esportiu Vilanova i la Geltrú, sobre la seva història i la seva filosofia, i com no sobre el seu desenllaç. Ara que el CEVG ja no existeix com a tal, i ja ha passat cert temps per a mirar les coses amb perspectiva, podríem obrir un debat sobre el perquè de tot plegat.
Val a dir que no es un tema fàcil, i que segurament es barregen molts aspectes, moltes inquietuds i molts punts de vista diferents. Diferencies en els aspectes estrictament esportius, de quina ha de ser la finalitat d’un Club d’una ciutat com Vilanova. Si ha de primar la promoció i l’esport base, l’esport federat, i dins d’aquest mon, la practica amateur o la pseudoprofessional; diferències en els models de gestió, amb la vinculació a societats o empreses de serveis, amb altres entitats o Federacions, amb o sense l’Administració. D’on es millor treure els recursos necessaris per al bon funcionament d’una institució com el CEVG ? Diferents punts de vista ( o no) sobre la pròpia estructura interna, la directiva, la gerencial i administrativa i la tècnica. Vaja que podríem estar hores i hores debatent sobre el model de club que voldríem, i no se pas si arribaríem a un acord.
Altre tema profund de reflexió seria , la lleialtat, fiabilitat, responsabilitat, competència o coordinació amb els companys de viatge del Club. Potser algun dia caldrà clarificar quin ha estat i es el paper de la Federació Catalana de Basquet en aquesta historia. D’on venen els deutes que han enfonsat el CEVG, que ha passat amb el deute del Parc del Garraf a l’empresa de serveis que va posar en marxa el Club per a finançar l’esport vilanoví, etc etc.
Reflexions i debats. Que han omplert la historia del CEVG durant els pràcticament 15 anys de la seva existència.
Però en tot aquest panorama, si que voldria reivindicar i defensar dues coses. Dues coses que m’ha semblat que no s’han tingut en compte o que s’han menystingut. Una idea i una persona.
La primera, la idea. La filosofia del Club Esportiu. Des dels seus inicis , en un ambient general esportiu de divisió i separació, el CEVG va representar la unitat, la suma d’esforços, la voluntat de crear una entitat gran, potent, que ajuntés diferents seccions, amb esperit de créixer i donar servei, capacitat de gestió, eficàcia i eficiència, interlocució més fàcil amb l’ajuntament i en el debat per les instal•lacions; més comunicació entre tècnics i esportistes de les diferents especialitats, més capacitat de formació, i més possibilitats de basculació d’un esportista d’una especialitat a l’altre en funció de les seves capacitats i interessos.
Però també un club on es cuidava i mimava les persones, la formació de les persones en els valors, la educació, la ètica i l’esportivitat; un club sempre al costat de la ciutat i dels seus projectes, potenciant l’esport popular , la Cursa Popular, o implicant-se en propostes de cooperació al desenvolupament amb projectes com Sport Aid a Guatemala i Guinea, o la campanya “Un nen una joguina” amb Creu Roja.
I finalment, reivindicar la persona del darrer president del CEVG, en Tomàs Rosalen. Per a mi una de les millors persones que he conegut, i de la que m’enorgulleixo de ser amic.
Poques entitats hauran tingut en la seva història una persona tant dedicada i tant altruista al seu front, sense mai un no per ningú; dedicant temps i esforços personals a l’entitat, arriscant bens propis i afectes personals, sempre en bé del club i de la ciutat. Aportant iniciatives i no defallint en la recerca de contactes, de relacions, intentant sempre fer el millor per l’esport i pels esportistes.
President incansable, persona propera, sempre amb un somriure al rostre, sempre pensant en com millorar el club , insistent amb l’administració i constant amb els comerços col•laboradors. Lluitant pel seu club amb els alts dirigents i gaudint del joc dels més menuts a la pista .
Potser es van cometre errors ( i qui no els comet), però els errors en tot cas, sempre acaben ser comunitaris i tots els hem estat al club en son corresponsables.
La fi del Club Esportiu no ha fet justícia amb la seva persona, i a molts els falla la memòria quan cal parlar d’ell. Tant debò la història esportiva de la ciutat posi les coses al seu lloc, algun dia, li puguem agrair els seus esforços i dedicació. Per si de cas, permeteu-me que jo faci ja ara. Gracies Tomàs.
Cap
on va l’esport vilanoví???
En els darrers dies
els mitjans locals han estat posant alguns dels conflictes que en el món de
l’esport local i comarcal han explotant recentment. Problemes o mals entesos que
han fet que grans clubs que porten el nom de la ciutat no aixequin cap.....i que entitats amb inicial voluntat de sumar
acabin trencades per disputes internes.
I aquesta
problemàtica no es lamentablement exclusiva d’aquell fenomen que sovint
anomenem “vilanovisme en estat pur” (es a dir, critica, malpensa i divideix),
sinó que te una dimensió i una projecció arreu, especialment on es pensaven que
amb una situació econòmica de bonança, on tot es podia comprar i vendre,
l’esport era una mercaderia més.....
Però davant de
situacions crítiques, potser excessivament personalistes, també hi trobem grans
exemples del que hauria de ser l’esport, tot just aquests dies, els nois i
noies que han participat i competit en els Jocs Special Olympics, o fa unes
setmanes els milers de persones que van córrer la Cursa Popular...o l’any
passat l’extraordinari exemple de l’equip “més petit” del Margatania....
Davant d’aquest
breu anàlisi inicial, res científic per cert, però si intuïtiu i emocional, és
evident que cal fer una reflexió que ens ajudi a retrobar el rumb de l’esport
vilanoví, i definir on som, cap on volem anar i com hi volem arribar.
No es pas senzill,
ja que es barregen molts vectors, però aplicant el mètode científic del sentit
comú podem treure alguna llum. D’entrada es evident que hi ha dos grans blogs molt
clars, l’esport espectacle, professional, les grans lligues de futbol, basquet,
on es mouen molts diners, molts drets televisius i molt paper escrit. I per
altra l’esport formatiu, educatiu, de salut, relacions socials, etc.
Quin ha estat el
gran problema ? que s’ha volgut replicar el model esport espectacle a tots els
nivells de l’esport, construint equips a divisions i ciutats modestes a base de
talonari......i aixó ha estat una “bombolla” esportiva que ha fet malbé molt
projectes esportius. S’ha optat en molts llocs per abocar recursos en els
primers equips, oblidant les etapes i els equips d’iniciació i formació....i
quan s’han acabat els recursos (diuen per la crisi..) doncs ni equip a dalt ni
base a baix...
Resumint, deixem
l’esport espectacle, en mans dels que ho poden fer, i mentre la gent pagui per
veure’l que vagin fent.... perquè l’esport superprofessional s’ha
d’autofinançar.....ni un euro de l’administració pels equips dels fitxatges
desorbitats.
I que en fem de
l’altre esport ? com s’ha de finançar ? En aquest camp tenim tres subgrups molt
definits: l’esport federat, l’esport popular i l’esport escolar (o esport en
edat escolar).
Partim de la base
que l’esport (en sentit ampli, parlem d’activitat física, moviment, tant
competitiu com lúdic, etc) es un dret, tothom te dret a practicar esport,
perquè l’esport es possiblement una de les activitats més beneficioses per a la
persona humana, amb efectes directes sobre la seva salut, la seva formació, la
seva evolució i creiexement, sobre la seva personalitat i sobre les relacions i la cohesió social.
Per tant la societat i les administracions han de procurar que la practica
esportiva estigui a l’abast de tothom i estigui potenciada en les etapes clau de
la vida de les persones.
La conclusió de
l’anterior afirmació es evident , cal destinar el màxim de recursos a les
etapes on hi ha més incidència i millors i més grans efectes sobre les
persones. L’etapa de formació, la edat escolar. I menys a mesura que es va
evolucionat cap a l’esport popular i recreatiu o cap a l’esport més competitiu.
Acabant en el zero aportació a l’esport professional.
Ja se, que ens
queda per resoldre un gran problema, que passa amb l’esport ultracompetitiu en
edat escolar. Fàcil: suprimir-lo. Ja ho teniu.
Proposem un nou
esquema, que ja funciona en altres països, i que te molt més sentit (comú sobre
tot). S’ha d’acabar amb la dualitat esport escolar versus esport federat , en
les edats escolars. Els nens i nenes , tothom , han de fer esport escolar quan
tinguin edat escolar. I es tasca de l’administració, la municipal, la educativa
i la esportiva, potenciar i vetllar perquè això sigui així. Tots els infants
han de fer esport en el seu centre escolar, i participar en les lligues i campionats
escolars sota la tutela del Consell Esportiu (del Garraf , a casa nostra). I a
partir dels 14 anys, al entrar en categoria cadet, a tercer d’ESO (per
exemple), els equips i els esportistes passen a competir amb les federacions
respectives i l’esport passa a ser federat i competitiu a aquest nivell.
A partir d’aquí, ja
s’obren dues línies més, l’esport federat formatiu, fins a assolir la categoria
sènior, l’esport federat d’adults (perquè ens entenguem) i l’esport popular,
recreatiu, (competitiu a un altre nivell, on els reptes son més personals i es
posa més èmfasi en la companyia i el compartir experiències ).
Per tant les
conclusions segueixen sent (ei, al menys per a mi..) evidents. On s’han de
posar els recursos ? Doncs en dos llocs claus. En la canalla i en les
instal·lacions.
En primer lloc i
destacat en el gran espai de l’esport escolar i de l’esport en edat escolar,
millorant les infraestructures i els materials dels propis centres escolars, i
desprès potenciant i valorant els professionals, educadors/es, monitors/es i
entrenadors/es que els han de formar. La gent més ben preparada l’hem de
dedicar a la formació.
I en segon lloc, en
la millora de la xarxa d’instal·lacions públiques, on puguin complir els seus
objectius la resta d’esportistes , els federats i els populars.
L’administració per
tant no ha d’intervenir en l’esport professional o pseudoprofessional (els
espectacles els ha de pagar cadascú), ha de donar un suport parcial a l’esport
federat i popular, sobre tot en infrestructures, i ha de prioritzar l’esport
formatiu i d’iniciació, la gran eina per a fer ciutadans i ciutadanes
saludables, esforçats, solidaris i sociables.
