VILANOVA

REFLEXIONS SOBRE L'ORTOLL

Introducció

Des de ja fa molts dies, l’Ortoll s’ha convertit en un dels debats ciutadans més intensos, al carrer, als mitjans de comunicació i en l’àmbit polític institucional. I això no és ni causal ni banal. L’Ortoll no és simplement un espai de la ciutat, una part més o menys gran del mapa del municipi. Es molt més que això, es un dels pocs espais sense urbanitzar , que acull un ampli llistat de valors naturals, paisatgístics i arqueològics, i representa a l’hora un element emblemàtic d’una manera de pensar i de fer, i del model de ciutat en que volem convertir la Vilanova del Futur.

Definició de l’espai

Sota aquest nom genèric de l’Ortoll trobem una amplia parcel•la dividida en dues zones Ortoll I i Ortoll II , que va des del Torrent de Sant Joan a l’est fins a un espai entre el racó de Santa Llúcia i Platja Llarga a l’oest, la via del tren al sud i l’Aragai i els Franciscans al nord. Un espai connectat amb altres espais d’interès natural com la Millera, mas de l’Esquerrer de baix i de dalt o la Platja LLarga . Un total de 97,53 Ha. d’espais agrícoles, pinedes, camins i algunes masies i edificacions.

El planejament

Part del problema i del debat, resideix sens dubte en la planificació, el planejament, que d’acord amb el Pla General Urbanístic de la vila, aprovat l’any 1981 i revisat el 2001, atorgava a aquest espai la consideració de sol urbanitzable. Amb una visió força allunyada de la sensibilitat ambiental i social actual, hom pretenia fer créixer la ciutat fins a límits superiors, possiblement, a la seva pròpia capacitat de càrrega.

El model de ciutat i de creixement

Urbanitzar o protegir l’Ortoll? No es una qüestió urbanística, es un debat polític i social, sobre el model de ciutat que volem, una ciutat de i per les persones, o una ciutat dormitori i de ciment. Una ciutat de cotxes o una ciutat amable per caminar i compartir. Tots els creixements tenen límits, en l’ús dels recursos com l’aigua, l’energia o el sol, en la gestió dels residus, en la ocupació i el treball. Totes les coordenades han de mantenir aquest equilibri ecosistèmic si es vol sobreviure.

Perquè cal salvar l’Ortoll

Son molts els arguments per a protegir l’Ortoll, ambientals, patrimonials, paisatgístics o socials.

Des del punt del medi ambient, l’Ortoll presenta una clara implicació en tres aspectes fonamentals : els espais verds i naturals, la mobilitat i el canvi climàtic.

La ciutat necessita gaudir d’espais de lleure i tranquil•litat, espais naturals o renaturalitzats on poder passejar, córrer, anar amb bicicleta, i estar en contacte amb plantes i arbres. Espais lluny de la dictadura del ciment i l’asfalt on sigui fàcil el contacte amb la terra i la natura.

Aquests espais verds, autèntics pulmons dels municipis son cabdals per a la bona salut de les persones i del planeta. Arbres i plantes capten el C02 i generen oxigen, contribuint així a mitigar el canvi climàtic i els efectes devastadors de l’escalfament global. Necessitem respirar millor alhora que evitar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.

I precisament una de les fonts principals d’emissió el trobem en la combustió dels combustibles fòssils i en els motors dels vehicles, els cotxes. Protegir i conservar l’Ortoll, vol dir també, evitar la seva invasió i partició per a vies rapides que puguin unir la vila amb la platja. Plantejar això no vol dir comunicar millor la ciutat, sinó omplir-la de vehicles, de fums, de soroll, i caos circulatori. Protegir l’Ortoll vol dir també apostar per un sistema de transport sostenible, millorant el transport públic, l’accés en bicicleta i de vianants, els camins i els senders, etc, etc.

Des del punt de vista paisatgístic, representa la conservació d’un espai agrícola i natural costaner, lligat a la imatge i visió de la ciutat. Pins, garrofers, matolls i garrigues ,marges de pedra i camins conformen un paisatge que podria convertir-se en un gran parc urbà, intermunicipal entre Cubelles i Vilanova, al igual que els colls ho son entre Sitges, Ribes i Vilanova.

I en l’àmbit patrimonial, l’Ortoll guarda en el seu si part de l’historia més antiga dels orígens de la vila ibera i romana sota les runes de del jaciment arqueològic de l’Adarrò. Un jaciment, que diuen els especialistes pot ser dels més importants de Catalunya en extensió i valor, i que en canvi resta malmès sota algunes edificacions irregulars per no dir il•legals, i que podria representar un extraordinari contrapunt turístic als valors ambientals de la zona.

Però la tasca important de protecció i conservació de l’Ortoll, no s’ha de veure com un fenomen aïllat, com la lluita per un espai únic. Paisatge, territori, medi ambient, sempre han de gaudir d’una mirada més amplia, d’un zoom que pugui agafar la unitat sistèmica ambiental del territori. Els espais naturals i la biodiversitat depenen per a la seva supervivència i equilibri, de la imprescindible connexió que possibiliti l’intercanvi i la relació entre espècies i sistemes vius.

Així no es viable parlar de l’Ortoll sense fer esment a altres espais importants de la nostra comarca com els Colls , la Millera, la Platja Llarga, els espais agrícoles, la riera de Ribes o el riu Foix i la important xarxa de camins que vertebra el territori i enllaça amb altres espais naturals com els parcs naturals del Garraf, d’Olerdola i del Foix.

Com salvem l’Ortoll

Cal doncs posar les bases per a una defensa efectiva de l’Ortoll. I per aconseguir aquesta fita, cal avançar en tres línies prou clares: legal, política i social.

La voluntat política de protegir i conservar aquest espai emblemàtic per la ciutat, que s’ha de transformar en una proposta clara i eficient de modificació del pla general per a encabir-hi la formula legal adient que eviti les tentacions i les futures especulacions sobre l’Ortoll.

Afortunadament la societat es cada cop més conscient del que vol i del que cal fer per aconseguir-ho, indignada, però també propositiva, segur que trobarà el consens unitari per a demanar i exigir que cal “salvar l’Ortoll”.

Enric Garriga

Vilanova Transició

INDIGNACIÓ VILANOVINA

http://festevalavila-vng.blogspot.com/

8 de març 2011  

Som i volem el 50%

Les dones de La Frontissa ens trobarem el 8 de març a les 12 a la Plaça de la Vila en l’acte organitzat conjuntament amb l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Aquest 8 de març, Dia Internacional de les Dones, les dones feministes sortim indignades al carrer per a dir que ja n’hi ha prou!. Contra les retallades dels drets socials, la degradació dels serveix públics i la violència masclista

Manifest unitari 8 de març

 

 

 

 

La Cantada Popular

Pete Seeger, Xesco Boix, centenars de persones, uns animats cantaires, unes guitarres, una nit, un foc de camp.....amb aquests ingredients nomès podia sortir el que va sortir, una nit màgica de música, de cançons, de records, d'amistat, i de desig d'un mon millor en pau.


Una bona mostra del "poder de les cançons" i de que "els temps estan canviant"


http://cantadafolkgeltru09.blogspot.com/

SENSE VILANOVISMES A LA LLENGUA
Fa unes setmanes varem poder gaudir del magnífic espectacle del jove creador vilanoví, Guillem Albà, “sense vilanovismes a la llengua”. Un espectacle divertit, fresc, cabareter, però a l’hora d’una profunditat reflexiva sobre el “vilanovisme” perfectament lúcida i clarificadora.

Els seus gags, comentaris, i sortides, provoquen al mateix temps, la rialla, el somriure i el pensament crític. D’entrada aquesta hauria de ser una obra de visió obligada a les escoles. Els nois i les noies de la ciutat, els aborígens i també els nou vinguts, els “in” i els “out”, tothom hauria de passar pel teatre, i a l’igual que han de llegir Espriu o Pedrolo, saber qui era el Coronel Macià, o el Víctor Balaguer, han de conèixer perquè la carpa Juanita beu amb porró, o perquè Sitges està tan lluny de Vilanova.

Però per damunt de tot, han de saber perquè Vilanova es una ciutat tant diferent de la resta, han de conèixer el vilanovisme en estat pur, i més enllà de la rialla inicial, del “Per Carnaval tot si val”, o del “Tot l’any es Carnaval”, reflexionar sobre que passa a la capital del Garraf.

A la obra del Guillem Albà es descriu perfectament el “vilanovisme”. Des de parlar d’algú sense haver-lo conegut mai, criticar sense saber de que es parla, fins a posar cullerada en converses de tercers afegint la collita pròpia. El “m’han dit que...” “no saps que ha passat ?”...”no saps que li va passar’...o els més incisius “ja t’ho deia jo que...”....”veus com es així o aixà...” o “es clar tothom ja sap com és”. I tot plegat per criticar algú amb qui no s’ha parlat mai en persona o que fins i tot es desconeix.

Criticar, malparlar, desacreditar, acusar impunement, evidentment sense contrastar informacions i sense conèixer, s’ha convertit a Vilanova en l’esport nacional. Altres dues activitats autènticament vilanovines son “l’enveja” i el “partidisme”. Envejar sempre el que fan als altres, creure que lo de fora sempre es millor. Tirar per terra iniciatives locals, persones locals, projectes locals, i això si, lloar els que de fora venen a vendre’ns motos. I partir, trencar, separar. Qualsevol entitat o associació vilanovina, te els dies comptats, perquè de seguida l’enveja, la critica destructiva, conduiran al trencament i la escissió, i al naixement d’una nova entitat. El vilanovisme es la teoria de l’escissió, i Vilanova la terra dels escindits.

De res serveix, haver demostrat amb fets i paraules, amb l’historia personal, que la trajectòria d’algunes persones mereix el respecte mínim de la bona educació. Els vilanovins de “pro” parapetats sota els discursos del Rei Carnestoltes, de la sardina a mig enterrar o de diabolics versots, no paren de llençar aquest vilanovisme de pega.

Amb temps i sense escrúpols, amb les tecnologies modernes a l’abast, i amb l’escut protector del “vilanovisme”, com aquell qui s’amaga sota la disfressa de Carnaval, avui es pot dir i fer de tot. “Tot si val”.
Vilanova es una ciutat bonica, possiblement una de les millors ciutats per viure; una ciutat divertida, “Vilanova es festa” diu l’eslògan; però Vilanova es també una ciutat pobra d’esperit, perquè el criticar, el separar, el destruir, impedeix fer-la noble, rica i culta.
I que consti que jo soc, dels que a la sortida del Foment, va posar en el full indicat pel cas, que jo si, vull que em saludin pel carrer.




Animals, animalets, i animalons




Cridar, insultar, desqualificar, i mentir, mai no ha estat el millor mitjà per aconseguir qualsevol objectiu, i menys, objectius relacionats amb els factors socials, humans o polítics. El fi mai justifica els medis, o com deia Gandhi, el fi està també implícit en els medis. No es pot utilitzar la violència o la desqualificació i l’insult a l’adversari per a imposar les nostres tesis.


No es pot mentir, tergiversar la informació o manipular els sentiments de les persones, o creure que s’està en possessió de la veritat absoluta, com des de fa ja molts mesos uns suposats defensors dels animals estan intentant.


La societat , en general, te moltes mancances encara, molts deures per fer en el terreny social i en l’ambiental. La pobresa, el canvi climàtic, la desigualtat, i un llarg etc, ens exigeixen dedicació, compromís i esforç a totes i tots. Però sempre, repeteixo, des del diàleg, la construcció i la suma.


La societat ha de lluitar per avançar, i l’administració ha de gestionar els recursos disponibles de manera justa i eficient. La diferencia de criteris entre uns gestió objectiva i científica d’una gossera i una gestió basada en el sentiment i el proteccionisme, s’ha de pactar i coordinar amb bona voluntat per ambdues parts.


Barrejar interessos personals, necessitats afectives individuals, o altres interessos i gelosies politics no fa cap bé al benestar dels animals.


Es fals apel·lar a una comissió d’investigació sobre maltractaments i mala gestió, obviant que les conclusions van desestimar aquesta conclusió.


Es fals, parlar del tancament de la gossera de Vilanova i del trasllat dels animals a Vilafranca, obviant que Vilanova està integrada a la Mancomunitat Penedès Garraf, i que aquesta Mancomunitat dona ja altres serveis als municipis del Penedès i als del Garraf.


Es fals, apel·lar a que els diners de Vilanova s’han de quedar al Garraf, obviant estem en un mon globalitzat , i que molts dels recursos dels vilanovins ja van a altres institucions o administracions, i que molts dels serveis que rebem provenen de fora de la comarca.


Es fals, demanar que no es tanqui la gossera de Vilanova, i no s’expliqui que amb una gestió Mancomunada d’aquest servei, es podrà fer una gestió més eficient i amb més prestacions a tots els municipis.


Es fals, desqualificar i insultar a tècnics i polítics, només perquè no pensen el mateix que nosaltres.


Es fals, exigir la cessió de la gestió de la gossera, apel·lant a l’experiència d’haver portat altres centres, i obviar que el resultat d’aquestes experiències va ser nefasta i va acabar amb la separació de l’entitat del centre.


Es fals, fer ostentació de les accions realitzades per la comarca, obviant els deutes amb les clíniques veterinàries que es deixen enrere o el malestar acumulat pels voluntaris que es queden pel camí al no compartir els mètodes que algunes fundacions empren.


Es fals atorgar-se la representativitat de tot el moviment animalista del Garraf, obviant que hi ha altres entitats protectores i defensores dels animals que veuen en el consens i el diàleg millors camins per a protegir els animals.


Es fals, parlar d’Unió, quan aquestes entitats estan separades i dividides, com es va comprovar en la passada Fira de Novembre.


Es fals, polititzar aquesta temàtica, i aplaudir la intervenció d’alguns partits polítics, obviant que precisament aquests mai han fet res per la defensa dels animals o permeten el vergonyós espectacle de les curses de braus a Espanya.


Masses falsedats per a suposadament defensar els animals. Masses falsedats i insults que només dificulten la veritable defensa dels animals. Masses falsedats que intenten amagar els desitjos de protagonisme de qui es creu “il·luminat” i únic cabdill de la causa animalista.


Quina llàstima! Els animals no es mereixen aquesta situació. “Mea culpa” per haver cregut que sumar era més important que restar, que entre tots ens en podíem sortir , per haver obert portes i estirar la ma, sense pensar que me l’acabarien tallant, la ma, el braç..i el “coll”.


ENRIC GARRIGA
Associació per la Defensa dels Drets dels Animals
ADDA