Una altra economia es possible....

Fa temps que veiem que no anem bé...la crisi galopant amenaça la pròpia supervivència del planeta. La triple crisi: ambiental, econòmica i social.
Cal cercar noves respostes. El moviment de TRANSICIÓ i el nou model d'economies locals, amb les monedes socials ens pot servir per a potenciar el CANVI.

SPORT AID i el CEVG lliuren les joguines a Creu Roja

El Club Esportiu Vilanova (sport aid) , amb la col·laboració de Magatzems Chacon,  va lliurar la seva contribució  un any més a Creu Roja de Vilanova per  la campanya solidària de Reis de recollida de joguines i material esportiu  

L'ENTRESOL JA TE EL SEU BLOG

L'ENTRESOL

Reflexiones antitaurinas

Por fin. Catalunya se ha pronunciado. Despues del largo camino de la ILP, de los debates y las tertúlias, de las comissiones parlamentarias y  de los enfrentamientos verbales  y mediaticos , los diputados y  diputadas han ejercitado  su voto y  han planteado  un escenario de un país, Catalunya, sin toros  a partir del 2012.

De este  proceso y de este resultado,  todo el mundo ha querido sacar sus conclusiones, ha hecho sus propias reflexiones o se ha hecho sus propias preguntas...

Estas son algunas de las mias:

REFLEXIONS ANTITAURINES

Per fi. Catalunya s’ha pronunciat. Desprès del llarg camí de la ILP, dels debats i les tertúlies, de les comissions parlamentàries i dels enfrontaments verbals i mediàtics, els diputats i diputades han exercit el seu vot i han plantejat un escenari d’un país, Catalunya, sense braus a partir del 2012.

D’aquest procés i d’aquest resultat, tothom n’ha volgut treure les seves conclusions, n’ha fet les seves reflexions, o s’ha fet les seves preguntes...

Aquestes son algunes de les meves:

L’estranya figura de l’iceberg esportiu espanyol

Aquests darrers mesos, els mitjans de comunicació , els esportius i els generals, s’han fet ampli ressò dels triomfs esportius de l’esport espanyol. Començant pel mundial de “la roja”, fins als wimbledon o Roland Garros, de Rafa Nadal, el Tour de Contador o la NBA de Pau Gasol, passant pel Ferrari d’Alonso i altres noms memorables.

El sentiment patri (en termes esportius) s’ha omplert la boca del bon moment de l’esport espanyol, dels èxits dels seus representants més il·lustres i de les victòries més internacionals... L’esport espanyol es al capdamunt de la onada....convertit en una enveja pel altres països. Convertit en referent i un model a seguir.

Aquests èxits, però haurien de ser la punta de l’iceberg del sistema esportiu espanyol. Els esportistes més destacats sorgits d’una amplia base de practicants. D’un política de formació, educació i promoció de l’esport. De formació de professionals en totes les matèries adients (tècnics, psicòlegs, pedagogs, metges esportius, fisioterapeutes, nutricionistes, etc, etc...educadors en línies generals); i de construcció de bones instal·lacions, per l’elit i per la base, distribuïdes pel territori.

Però per damunt de tot , l’educació en els valors ciutadans, socials, físics i de salut, del fenomen esportiu. Inculcant des de la primera infància el gust i la necessitat del moviment, l’activitat, el joc, l’esport....Fer de l’esport una part de la nostra vida, per ajudar-nos primer a créixer,  desprès a desenvolupar-nos i finalment a envellir millor, com a persones individuals i dins  la societat.

I aquesta , lamentablement no es la realitat. Cada cop hi ha menys nois i nois fent esport, cada cop hi ha menys presencia de l’activitat física en els currículums escolars, i cada cop hi ha menys ganes d’esforçar-se per a superar-se. A l’escola disminueixen les hores d’activitat esportiva, s’escurcen les activitats esportives extraescolars, hi ha un cert abandó de la motivació de nens, nenes i pares i mares per anar a fer esport.....i els clubs i escoles esportives, veuen minvar el nombre de practicants.

L’esport ha passat de ser un valor educatiu, un valor de formació de persones, per passar a ser un espectacle i una noticia als mitjans. En aquest sentit, s’entén aquest desfermat orgull patri pels èxits de la roja i altres. Però el nivell esportiu d’un país no es mesura (o no sols es mesura) pels seus èxits internacionals i les seves medalles, sinó també pel nombre de practicants, de llicencies esportives, i especialment, pel grau d’integració de l’activitat esportiva a la vida quotidiana de la gent normal, de totes de les edats i condicions, i de la facilitat d’accés a instal·lacions adequades a prop de la residencia.

Espanya ha obtingut importants resultats en el context internacional, el seu iceberg ha tret una punta espectacular a l’oceà de l’esport mundial, però aquest es un iceberg irregular, que a sota te una base tan petita com la punta. No te una base solida, i segurament quan els il·lustres campions d’avui, es retirin....quedaran bons esportistes per a seguir-los....? o caldrà esperar dècades de nou, perquè la casualitat, que no la causalitat i la planificació, aconsegueixi fer sortir una altra collita tan excepcional com aquesta ?

CLAUS per entendre i potenciar la transició

Preguntes claus al voltant del procés de transició:

Es evident que la societat es troba immersa en una situació de canvi. El model socioeconòmic imperant fins ara, ha demostrat no ser adequat per resoldre les demandes i fenòmens tant greus com el canvi climàtic, la degradació ambiental, la pèrdua de la biodiversitat, l’augment de la pobresa, i de les desigualtats, etc, etc , que son una evidència més de la necessitat del canvi.

 Un canvi que ha de facilitar i promocionar un nou model de societat , possiblement més basat en els valors , en la sostenibilitat, en la justícia, la proximitat , la autosuficiència i la responsabilitat individual.

El canvi cap al nou model, la transició, requereix una estratègia  definida, i tenir respostes clares  a algunes preguntes claus.

La transició es un moviment viu, molt viu, que comença a crear arreu del mon, experiències, corrents, accions, estratègies, models, noves formes de veure i de gestionar la comunitat, que de mica en mica van nodrint el banc de recursos de la transició i van aportant noves idees i noves solucions als vells i nous problemes que van sorgint.

Però , no podem perdre de vista ,l’objectiu final del moviment de transició, el canvi de societat i l’establiment d’una societat més justa, igualitària i sostenible. I en aquest sentit cal analitzar si tots els esforços que es fan sota el paraigua de la ”transició”  es fan en la mateixa direcció i sentit, i si  el seu cost es eficient i coherent amb els resultats obtinguts.  La precipitació i l’excessiva prudència o lentitud, poden no ser suficient útils per a resoldre la situació de pobresa i injustícia de molts milions de persones al món.

Per això, la transició ha de resoldre i donar resposta a les claus estratègiques que li poden donar la suficient credibilitat i validesa per a ser instrument del canvi i alhora per a ser assumida per una part suficient  de la societat que la faci real, practica, i transformadora.

Necessitem aclarir i definir, quines  accions de la transició ajuden a transformar la societat ; quins aliats necessitem per a rendabilitzar la nostra tasca i el nostre esforç, en termes de transformació real; quina es la velocitat de creació, sensibilització, extensió, etc. per afrontar la transformació amb garanties i no acabar sent deglutit pel propi sistema al que volem combatre. I finalment, quin és l’àmbit geogràfic adient per enfocar la transició; quin es , en línies generals, l’espai físic de desenvolupament de les propostes de transició. Quan el lema “pensa globalment i actua localment” es transfereix al territori, cal definir els límits de “lo local”.

Les claus:

1.- EL CONCEPTE

Quan una acció o activitat esdevé transformadora ? quins son els paràmetres per a la seva valoració? Quantitatius o qualitatius? Fins on ha d’arribar? Quina es la relació estre cost/esforç i resultat ? quan una acció de la transició és considerada  reeixida ? quina es la diferencia entre revolució i adaptació ?.

2.- L’ ESTRATÈGIA

Amb quins agents cal col·laborar...quines son les sinergies  a potenciar ?  per tal d’assolir millors i més ràpids resultats. Quin ha de ser el paper de la societat civil, quin el paper de les institucions i quina relació cal establir entre ells ? Quina es la estructura participativa adient, i quins son els límits de la participació (si n’hi ha ) en la presa de decisions, i en la gestió de les coses comunes (de la Res Pública) i dels espais naturals i/o comunitaris.

3.-EL RITME

Quina es la velocitat o el ritme adequats o  indicats per afavorir la transició?

Quan l’expansió i consolidació de les propostes de transició esdevenen transformadores i aporten canvis estructurals i mecanismes permanents?. Quan les iniciatives de transició, ajuden al canvi, es a dir ajuden a resoldre la problemàtica d’una part important de la societat, en el moment que aquesta ho necessita, més enllà de ser una experiència pilot o demostrativa? Com compaginar la necessitat d’experimentar, de provar, de crear les bases per al canvi, d’avançar amb pas fer, sense cometre errors,... amb l’exigència d’aportar solucions a curt termini als problemes més greus que actualment la humanitat te plantejats?

4.- L’ ÀMBIT

Quin es el radi d’acció de lo local ? quin és l’àmbit geogràfic adequat o  indicat per afavorir la transició ? Quin es el marc adient per a per una banda construir la co-responsabilitat individual, i per altra gestionar l’autosuficiencia sostenible ? Quina es la unitat de gestió (geogràfica) de la transició ? aquell espai on la comunicació, la relació i el coneixement mutu social, permet la construcció d’una confiança i una estructura funcional basada en la presa comuna de decisions, en l’autosuficiència energètica i de consum, i  la millor relació amb les altres unitats (cèl·lules) de la xarxa ?.

En aquest moment, possiblement el moviment de transició, te més preguntes que respostes. Però sens dubte te una força i una voluntat de canvi  que anirà aportant aquestes respostes.  Des de l’anàlisi i la reflexió, cal anar cercant aquestes sortides.....

E.