Garriga&Garriga

Per fi el Sergi va debutar amb el sènior A de l'handbol vilanoví, a costat del seu germà Enric.....fa molta il.lusió veure'ls jugar junts.......un orgull....

Una altra economia es possible....

Fa temps que veiem que no anem bé...la crisi galopant amenaça la pròpia supervivència del planeta. La triple crisi: ambiental, econòmica i social.
Cal cercar noves respostes. El moviment de TRANSICIÓ i el nou model d'economies locals, amb les monedes socials ens pot servir per a potenciar el CANVI.

SPORT AID i el CEVG lliuren les joguines a Creu Roja

El Club Esportiu Vilanova (sport aid) , amb la col·laboració de Magatzems Chacon,  va lliurar la seva contribució  un any més a Creu Roja de Vilanova per  la campanya solidària de Reis de recollida de joguines i material esportiu  

L'ENTRESOL JA TE EL SEU BLOG

L'ENTRESOL

Reflexiones antitaurinas

Por fin. Catalunya se ha pronunciado. Despues del largo camino de la ILP, de los debates y las tertúlias, de las comissiones parlamentarias y  de los enfrentamientos verbales  y mediaticos , los diputados y  diputadas han ejercitado  su voto y  han planteado  un escenario de un país, Catalunya, sin toros  a partir del 2012.

De este  proceso y de este resultado,  todo el mundo ha querido sacar sus conclusiones, ha hecho sus propias reflexiones o se ha hecho sus propias preguntas...

Estas son algunas de las mias:

REFLEXIONS ANTITAURINES

Per fi. Catalunya s’ha pronunciat. Desprès del llarg camí de la ILP, dels debats i les tertúlies, de les comissions parlamentàries i dels enfrontaments verbals i mediàtics, els diputats i diputades han exercit el seu vot i han plantejat un escenari d’un país, Catalunya, sense braus a partir del 2012.

D’aquest procés i d’aquest resultat, tothom n’ha volgut treure les seves conclusions, n’ha fet les seves reflexions, o s’ha fet les seves preguntes...

Aquestes son algunes de les meves:

L’estranya figura de l’iceberg esportiu espanyol

Aquests darrers mesos, els mitjans de comunicació , els esportius i els generals, s’han fet ampli ressò dels triomfs esportius de l’esport espanyol. Començant pel mundial de “la roja”, fins als wimbledon o Roland Garros, de Rafa Nadal, el Tour de Contador o la NBA de Pau Gasol, passant pel Ferrari d’Alonso i altres noms memorables.

El sentiment patri (en termes esportius) s’ha omplert la boca del bon moment de l’esport espanyol, dels èxits dels seus representants més il·lustres i de les victòries més internacionals... L’esport espanyol es al capdamunt de la onada....convertit en una enveja pel altres països. Convertit en referent i un model a seguir.

Aquests èxits, però haurien de ser la punta de l’iceberg del sistema esportiu espanyol. Els esportistes més destacats sorgits d’una amplia base de practicants. D’un política de formació, educació i promoció de l’esport. De formació de professionals en totes les matèries adients (tècnics, psicòlegs, pedagogs, metges esportius, fisioterapeutes, nutricionistes, etc, etc...educadors en línies generals); i de construcció de bones instal·lacions, per l’elit i per la base, distribuïdes pel territori.

Però per damunt de tot , l’educació en els valors ciutadans, socials, físics i de salut, del fenomen esportiu. Inculcant des de la primera infància el gust i la necessitat del moviment, l’activitat, el joc, l’esport....Fer de l’esport una part de la nostra vida, per ajudar-nos primer a créixer,  desprès a desenvolupar-nos i finalment a envellir millor, com a persones individuals i dins  la societat.

I aquesta , lamentablement no es la realitat. Cada cop hi ha menys nois i nois fent esport, cada cop hi ha menys presencia de l’activitat física en els currículums escolars, i cada cop hi ha menys ganes d’esforçar-se per a superar-se. A l’escola disminueixen les hores d’activitat esportiva, s’escurcen les activitats esportives extraescolars, hi ha un cert abandó de la motivació de nens, nenes i pares i mares per anar a fer esport.....i els clubs i escoles esportives, veuen minvar el nombre de practicants.

L’esport ha passat de ser un valor educatiu, un valor de formació de persones, per passar a ser un espectacle i una noticia als mitjans. En aquest sentit, s’entén aquest desfermat orgull patri pels èxits de la roja i altres. Però el nivell esportiu d’un país no es mesura (o no sols es mesura) pels seus èxits internacionals i les seves medalles, sinó també pel nombre de practicants, de llicencies esportives, i especialment, pel grau d’integració de l’activitat esportiva a la vida quotidiana de la gent normal, de totes de les edats i condicions, i de la facilitat d’accés a instal·lacions adequades a prop de la residencia.

Espanya ha obtingut importants resultats en el context internacional, el seu iceberg ha tret una punta espectacular a l’oceà de l’esport mundial, però aquest es un iceberg irregular, que a sota te una base tan petita com la punta. No te una base solida, i segurament quan els il·lustres campions d’avui, es retirin....quedaran bons esportistes per a seguir-los....? o caldrà esperar dècades de nou, perquè la casualitat, que no la causalitat i la planificació, aconsegueixi fer sortir una altra collita tan excepcional com aquesta ?