Reflexions sobre L’ORTOLL, o cap on va Vilanova ?

Introducció

Des de ja fa molts dies, l’Ortoll s’ha convertit en un dels debats ciutadans més intensos, al carrer, als mitjans de comunicació i en l’àmbit polític institucional. I això no és ni causal ni banal. L’Ortoll no és simplement un espai de la ciutat, una part més o menys gran del mapa del municipi. Es molt més que això, es un dels pocs espais sense urbanitzar , que acull un ampli llistat de valors naturals, paisatgístics i arqueològics, i representa a l’hora un element emblemàtic d’una manera de pensar i de fer, i del model de ciutat en que volem convertir la Vilanova del Futur.

paraules del meu fill Enric en el comiat del seu avi Jaume.

Potser fa un any, o una mica més, el meu avi em se’m va quedar mirant els peus, em va mirar i em va dir: Aquestes bambes que portes, quan ja no les necessitis, a mi m’anirien bé. Tenint en compte que feia temps que gairebé no sortia de casa, crec que és una exemple per explicar quina era la filosofia de vida de l’home que ens acaba de deixar. Optimisme per sobre de tot, sigui el que sigui que et prepara la vida.


En Jaume Ubia era per sobre de tot una bona persona. Home de poques paraules, sempre era allà, observant-ho tot. Semblava que no hi era, però quan menys t’ho esperaves es deixava notar i llavors ja ningú l’oblidava. Va anar acceptant allò que la vida li donava sempre amb un somriure. Amb un somriure i amb la seva mirada sincera i transparent, unes armes amb les que no va fer més que anar-se guanyant simpaties per allà on passava. Al Jaume, amb major o menor mesura, tothom el recordarà amb amor, tendresa i respecte, perquè això és el que ell va anar sembrant durant els seus 88 anys de vida.

Proposta per continuar el moviment 15-M

No cal entrar en el profund anàlisi de la situació actual, per entendre que el sistema capitalista  es causa principal de la crisi, econòmica, ambiental i social , que el planeta està vivint. I així mateix, està força clar que la sortida de la crisi només passa per un canvi radical de la societat, en el model, en els actors i en els procediments.

El moviment 15-M o dels “indignats”, ha estat i es, el motor que ha de promoure aquest canvi, aquest sentiment de ràbia, d’indignació, de dir “prou”, es l’energia que ens ha d’ajuntar i empentar.

democraciareal.ja

A Vilanova també...Indignació..insubmissió....transició.....

https://www.facebook.com/event.php?eid=198960826815148

http://festevalavila-vng.blogspot.com/

Viatge a Buchenwald 2011

Entrar en un camp de concentració nazi, és impactant. Saber que allà ha estat deportat una persona coneguda, una persona de Vilanova, és emocionant. Però saber que aquesta persona era el teu pare, és colpidor.

Quan traspasses la porta del Camp, la pell se’t posa de gallina…se t’acumulen les sensacions, els pensaments, les emocions. És un impressionant viatge al fons dels sentiments, personals, ideològics i polítics. El viatge al Camp de deportats de Buchenwald, no és un viatge qualsevol, és un viatge per evitar la pèrdua de la memòria, del record del que van ser els Camps de concentració, del que va ser el nazisme, el racisme, la guerra, per evitar l’oblit d’aquells valors que els deportats defensaven de la solidaritat i l’esforç, per no oblidar a tots els que abans que nosaltres van lluitar per la democràcia i la pau.

Un viatge a un camp on el rastre dels espanyols no és el majoritari, i a on malgrat tot, encara avui, es té un gran respecte pels que van lluitar per defensar la República i per això van acabar entre aquestes reixes.

PETITS DICTADORS QUOTIDIANS

Potser no amb l’acord i vist i plau majoratori, però sigui per una cosa o per una altre, molta gent està convençuda de que les dictadures no son bones. Siguin d’un color o d’un altre, tothom s’apunta al carro de l’enderroc dels sistemes totalitaris, dels sistemes presidencialistes, unipersonals i totpoderosos. Els sistemes que volen fer del poder una manera de viure, d’enriquiment personal , o de falsa concepció del bé majoritari.

Corren mals temps per les grans dictadures. Les revoltes populars ocupen els carrers i les places, i semblen bufar nous vents per la democràcia. Al menys estèticament, perque si una cosa tenen les dictadures  i els regims totalitaris es el seu gran instint camaleònic, i son capaços de transmutar d’una cara ferotge d’exercit represor, a una cara amable de banquer o buròcrata....o a una cara desconeguda sota el parany de les noves tecnologies, l’enginyeria financera o la geoestratègia política.

Be per la Magda Bandera

Reflexions sobre la sanitat pública.....

http://www.magdabandera.com/archives/000794.html