No hi ha dubte de que un dels comentaris i reflexions més esteses dins de qualsevol moviment, associació, grup social o col·lectiu, és el de la manca de continuïtat, de relleu. Dit d’una manera més planera, com és que costa tant que la gent s’involucri i participi activament, per això en diem activisme, dels moviments socials, polítics, veïnals, etc etc?
I aquest fet s’agreuja amb el que podríem anomenar “bretxa d’edat”, quan ens preguntem com és que els joves no venen a participar dels moviments i els projectes de les entitats, associacions o qualsevol mena de col·lectiu ?
Un anàlisi , superficial cert, de qui hi ha majoritàriament al capdavant de les entitats, i una mirada als fòrums de debat de qualsevol tipus, ens fa adonar del promig elevat d’edat dels assistents. Ja sé que es una evidècia. Però ho he volgut remarcar.
A partir d’aquí, tornem a la pregunta inicial. Què passa amb el relleu? Per què la gent no s’incorpora a l’activisme (de qualsevol causa....)? per què els joves semblen estar distants.....? no els interessa? No en són sensibles?
No fa gaire, mentre un grup (perdoneu la gosadia....) d’activistes, els de “tota la vida” discutíem i una vegada més ens queixàvem de la manca de substituts, de la presència de joves als nostres moviments, una veu clarivident va apostar: “No vindran fins que vosaltres no marxeu”. Sabies paraules. I un potent missatge per a reflexionar. I una reflexió que ens obra o aboca a un seguit d’altres intuïcions que cal destriar.
És evident que la gent més jove té un potencial extraordinari, un coneixement en moltes matèries molt superior a nosaltres, una visió del món diferent (per això són joves) i lògicament unes estratègies i unes maneres de fer diferents. I segur que el que volen és promoure, o proposar o imposar, la seva manera de gestionar. El món canvia constantment , i les maneres de pensar i de fer, també.
Però aleshores què fem amb la gent gran? Què fem amb els que fins ara havíem tirat del carro ? els que havíem dedicat els nostres esforços a tantes causes diferents, algunes perdudes i altres amb continuïtat necessària.....
La gent més gran, som un ajut o un destorb ?
La resposta no és gens fàcil. Per una banda, és evident que la joventut , com dèiem, té més força, coneixements, esperit rebel, maneig de les noves tecnologies..... però per altra, la gent més gran te aquest valor (possiblement tant menystingut avui) que és la experiència i un llarg coneixement de molts aspectes de la vida fruït de llargues reflexions, de molts experiments , de molts intents de canviar el món, de moltes ensopegades , de cometre molts errors...en definitiva una llarga experiència de la vida, precisament per haver-la viscut...
Aleshores la pregunta clau és doncs si les dues coses són importants, com fem el traspàs ? o com fem la transició ? com deixem pas, deixem espai als joves, però sense manllevar el coneixement i l’experiència dels grans....?
Com sempre hi ha uns valors o principis que ens poden ajudar. Els valors de la tolerància, la modèstia, pensar que qualsevol persona no ho sap tot, però que tothom té coses que pot aportar i que de qualsevol persona, jove o gran, sempre es pot aprendre. Aquest valor, precisament de voler (i saber) aprendre. Reconèixer el valor dels altres i acceptar que no hi ha ningú imprescindible ni ningú que pugui conduir eternament una causa o una entitat.
Cal saber deixar pas, fer un pas al costat i obrir espais als nous participants i activistes, fins i tot quan pensen diferent o aporten altres visions de la situació, i altres mecanismes de gestió. Cal acompanyar als “aprenents” , però deixar-los volar ben aviat; Fer aquest pas al costat i deixar pas, sortir de l’escena, però quedar-se a la platea, per poder aportar aquesta visió des de l’experiència, el consell del savi que ha viscut, la orientació i la opinió sense la pressió de voler imposar cap criteri.
En el fons , com quasi sempre, hi ha una paraula clau: complementarietat. Les dues mirades la rauxa del jove i el seny del gran son necessàries , és complementen. I amb la tan anomenada educació, formació per a gestionar el bé comú, la comunitat, la cosa pública, segurament entendrem que no podem prescindir de cap d’aquests valors. Que senzillament hem d’aprendre a posar , com en un puzle, cadascun al seu lloc.
