Aquests darrers mesos, els mitjans de comunicació , els esportius i els generals, s’han fet ampli ressò dels triomfs esportius de l’esport espanyol. Començant pel mundial de “la roja”, fins als wimbledon o Roland Garros, de Rafa Nadal, el Tour de Contador o la NBA de Pau Gasol, passant pel Ferrari d’Alonso i altres noms memorables.
El sentiment patri (en termes esportius) s’ha omplert la boca del bon moment de l’esport espanyol, dels èxits dels seus representants més il·lustres i de les victòries més internacionals... L’esport espanyol es al capdamunt de la onada....convertit en una enveja pel altres països. Convertit en referent i un model a seguir.
Aquests èxits, però haurien de ser la punta de l’iceberg del sistema esportiu espanyol. Els esportistes més destacats sorgits d’una amplia base de practicants. D’un política de formació, educació i promoció de l’esport. De formació de professionals en totes les matèries adients (tècnics, psicòlegs, pedagogs, metges esportius, fisioterapeutes, nutricionistes, etc, etc...educadors en línies generals); i de construcció de bones instal·lacions, per l’elit i per la base, distribuïdes pel territori.
Però per damunt de tot , l’educació en els valors ciutadans, socials, físics i de salut, del fenomen esportiu. Inculcant des de la primera infància el gust i la necessitat del moviment, l’activitat, el joc, l’esport....Fer de l’esport una part de la nostra vida, per ajudar-nos primer a créixer, desprès a desenvolupar-nos i finalment a envellir millor, com a persones individuals i dins la societat.
I aquesta , lamentablement no es la realitat. Cada cop hi ha menys nois i nois fent esport, cada cop hi ha menys presencia de l’activitat física en els currículums escolars, i cada cop hi ha menys ganes d’esforçar-se per a superar-se. A l’escola disminueixen les hores d’activitat esportiva, s’escurcen les activitats esportives extraescolars, hi ha un cert abandó de la motivació de nens, nenes i pares i mares per anar a fer esport.....i els clubs i escoles esportives, veuen minvar el nombre de practicants.
L’esport ha passat de ser un valor educatiu, un valor de formació de persones, per passar a ser un espectacle i una noticia als mitjans. En aquest sentit, s’entén aquest desfermat orgull patri pels èxits de la roja i altres. Però el nivell esportiu d’un país no es mesura (o no sols es mesura) pels seus èxits internacionals i les seves medalles, sinó també pel nombre de practicants, de llicencies esportives, i especialment, pel grau d’integració de l’activitat esportiva a la vida quotidiana de la gent normal, de totes de les edats i condicions, i de la facilitat d’accés a instal·lacions adequades a prop de la residencia.
Espanya ha obtingut importants resultats en el context internacional, el seu iceberg ha tret una punta espectacular a l’oceà de l’esport mundial, però aquest es un iceberg irregular, que a sota te una base tan petita com la punta. No te una base solida, i segurament quan els il·lustres campions d’avui, es retirin....quedaran bons esportistes per a seguir-los....? o caldrà esperar dècades de nou, perquè la casualitat, que no la causalitat i la planificació, aconsegueixi fer sortir una altra collita tan excepcional com aquesta ?
