Potser no amb l’acord i vist i plau majoratori, però sigui per una cosa o per una altre, molta gent està convençuda de que les dictadures no son bones. Siguin d’un color o d’un altre, tothom s’apunta al carro de l’enderroc dels sistemes totalitaris, dels sistemes presidencialistes, unipersonals i totpoderosos. Els sistemes que volen fer del poder una manera de viure, d’enriquiment personal , o de falsa concepció del bé majoritari.
Corren mals temps per les grans dictadures. Les revoltes populars ocupen els carrers i les places, i semblen bufar nous vents per la democràcia. Al menys estèticament, perque si una cosa tenen les dictadures i els regims totalitaris es el seu gran instint camaleònic, i son capaços de transmutar d’una cara ferotge d’exercit represor, a una cara amable de banquer o buròcrata....o a una cara desconeguda sota el parany de les noves tecnologies, l’enginyeria financera o la geoestratègia política.
