Potser no amb l’acord i vist i plau majoratori, però sigui per una cosa o per una altre, molta gent està convençuda de que les dictadures no son bones. Siguin d’un color o d’un altre, tothom s’apunta al carro de l’enderroc dels sistemes totalitaris, dels sistemes presidencialistes, unipersonals i totpoderosos. Els sistemes que volen fer del poder una manera de viure, d’enriquiment personal , o de falsa concepció del bé majoritari.
Corren mals temps per les grans dictadures. Les revoltes populars ocupen els carrers i les places, i semblen bufar nous vents per la democràcia. Al menys estèticament, perque si una cosa tenen les dictadures i els regims totalitaris es el seu gran instint camaleònic, i son capaços de transmutar d’una cara ferotge d’exercit represor, a una cara amable de banquer o buròcrata....o a una cara desconeguda sota el parany de les noves tecnologies, l’enginyeria financera o la geoestratègia política.
Els canvis, els canvis de debò passen ineludiblement per la presa de consciencia individual, per coneixer, reconeixer i assumir el deure personal envers el canvi i envers la societat; i per aixó ens cal ser presents, ser protagonistes en tots els esglaons i racons de la societat. Aquesta societat, comunitat, que formem entre tots i que entre tots hem d’aprendre a construir, gestionar i canviar.
I això es fa des de tots i cadascun dels llocs de la complexa xarxa social. Per invertir la piràmide i per a assolir una àmplia i majoritària base a cada nivell, ens cal permeabilitat, flexibilitat i recanvi. Sobre tot intercanvi i recanvi, de manera que tothom pugui , en moments determinats de la seva vida, passar a gestionar lo públic, lo comú , la “Res Pública”.
Aquesta es l’antítesi de la dictadura, la República. En front als dictadors unipersonals, el treball col.lectiu, solidari i en xarxa.
L’aprenentatge i la iniciació d’aquesta coscienciaciò comunitària, es fa des de tots els indrets. La participació, les ganes, la responsabilitat en vers a la comunitat i lo comú, es un procés que cal facilitar, en gran mesura pels que ja tenen aquesta responsabilitat.
Als països àrabs la gent ha sortit al carrer per a reclamar prendre les regnes del seu destí. Volen decidir per ells, el seu present i el seu futur. Però més enllà dels grans conflictes internacionals, aquest fenòmen val també pels entorns més propers i quotidians.
Participar, assumir individualment la part corresponent de la quota comunitària, exigeix facilitats i camins francs i oberts per lograr-ho. I aquí comencen les primeres dificultats, més enllà dels grans dictadors, son els petits dictadors quotidians els que ens impedeixen sovint aprendre i participar.
Els dictadors quotidians, aquells que fa anys i panys que ocupen llocs de gestió en partits polítics, associacions, entitats, grups..... que sota la cara amable de l’eficiència i la amabilitat controlen tot el que es fa i desfà, i no deixen que es mogui un dit sense la seva benedicció. Porten anys governant el partit, el club o l’associació, son alcaldes, regidors, presidents o secretaris, son els que hi dediquen més temps, possiblement més esforç i fins i tot recursos personals, son els que solventen totes les urgències, i com que son urgències, cada cop consulten menys amb les seves juntes. Acostumen a decidir per si sols, i si de cas a informar de les seves decisions. I per no enfrontar-se, el seu entorn es va esvaint.
Amb el temps, acaben convençuts i convençudes de que son infalibles, eficaços, que ningú ho fa ni ho farà millor que ells mateixos. Amb el temps perden el contacte amb la realitat, com els grans dictadors, preocupats més per la seva continuïtat que per la gestió del bé comú. La seva visió de la situació, no evoluciona, i les idees i les propostes s’esgoten. Impedeixen l’entrada de sàvia nova, i no deixen que esdevingui el procés natural de recanvi.
Petits dictadors quotidians , que impedeixen que la gent aprengui i participi, que impedeixen que la xarxa social s’enforteixi i creixi, s’interconnecti i creï sinergies i veritables i sòlids processos de canvi democràtics.
Tant de bo, aquests aires de democràcia participativa arribin als darrers racons dels nostre associacionisme i mon polític i social, i enderroquem tots els perpetus dictadors quotidians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada