Entrar en un camp de concentració nazi, és impactant. Saber que allà ha estat deportat una persona coneguda, una persona de Vilanova, és emocionant. Però saber que aquesta persona era el teu pare, és colpidor.
Quan traspasses la porta del Camp, la pell se’t posa de gallina…se t’acumulen les sensacions, els pensaments, les emocions. És un impressionant viatge al fons dels sentiments, personals, ideològics i polítics. El viatge al Camp de deportats de Buchenwald, no és un viatge qualsevol, és un viatge per evitar la pèrdua de la memòria, del record del que van ser els Camps de concentració, del que va ser el nazisme, el racisme, la guerra, per evitar l’oblit d’aquells valors que els deportats defensaven de la solidaritat i l’esforç, per no oblidar a tots els que abans que nosaltres van lluitar per la democràcia i la pau.
Un viatge a un camp on el rastre dels espanyols no és el majoritari, i a on malgrat tot, encara avui, es té un gran respecte pels que van lluitar per defensar la República i per això van acabar entre aquestes reixes.
Però també és un viatge per a conèixer una part important de l’història personal, d’un home, el pare, el Marcel·lí Garriga, que va passar en aquest camp 14 mesos de la seva vida, una vida primer malmesa per la guerra civil espanyola, desprès per la deportació, i finalment pel retorn a un país governat per l’obscuritat del franquisme.
Rellegint les seves memòries, a “Marcel·lí Garriga, un vilanoví a Buchenwald”, podem reviure la seva estada al camp. Des de l’arribada a l’estació de tren, provinent del camp francès de Compienge, passant per la dutxa i la desinfecció, el lliurament d’una roba vella i gastada per vestir-se, la destinació al Block (barracó) 45, i els durs treballs diaris a les fàbriques annexes al Camp. Tot plegat en mig de la por, els maltractaments, la mala alimentació, o la tortura i la mort dels companys.
Podem reviure, aquestes situacions al camp, visitant els edificis que encara estan dempeus, i que alguns ara serveixen com a locals d’exposicions, albergs, o centre d’informació. Altres estan com estaven durant la vigència de Buchenwald.
Viatjant per les exposicions i les fotos podem reviure també les situacions angoixants dels presoners, i també l’esperit de companyerisme i solidaritat entre ells, la autoorganització dels deportats i de la resistència dins del camp, la creació del Comitè internacional de Buchenwald, que avui encara subsisteix, amb els deportats supervivents i noves incorporacions de familiars i amics.
L’edifici de la desinfecció que avui acull exposicions temporals, l’edifici dels objectes, un gran magatzem on es guardaven totes les possessions i objectes personals dels detinguts, i que avui és la seu de l’exposició permanent del Camp. Els edificis fora dels filats de ferro, de les SS, de la Gestapo, del personal alemany , les fàbriques, les casetes on hi havia els gossos dels vigilants.....i la porta, l’emblemàtica porta del Camp, per on passaven els detinguts per ingressar a l’infern de la detenció.
Dins del camp, l’edifici de crematori, amb el departament de patologia on es feien les pràctiques i els experiments mèdics, on es realitzaven també execucions i els forns on acabaven el seu camí molts dels detinguts.
Darrera la porta, i davant dels barracons dels detinguts, la gran plaça, l’esplanada dels cridats o la plaça de la crida, un indret on cada dia es feia el recompte dels presoners i on també es feien públicament tortures i execucions.
Pel camp de Buchenwald van passar més de 250.000 persones de totes les nacionalitats i creences, des d'opositors al règim nazi, homosexuals, gitanos, jueus, testimonis de Jehovà, objectors de consciència, soldats soviètics, polonesos, canadencs o republicans espanyols. De tots ells 56.000 van trobar la mort en aquest camp, assassinats o víctimes de la malnutrició, les infermetats o els experiments mèdics.
Aquest any 2011, hem pogut assistir i participar en la reunió del Comitè Internacional de Buchenwald, i als actes del 66é aniversari de l’alliberament del Camp, i comprovar la voluntat de seguir lluitant per no oblidar, per transmetre a les generacions presents i futures tot l’horror que van representar els camps de concentració, i per a recuperar el record i l’honor de tots els qui en van ser víctimes.
El viatge i la visita al camp de deportats de Buchenwald, ha estat una experiència intensa i una gran oportunitat. Han passat 66 anys des de l’alliberament, però lamentablement encara avui, al món hi camps com aquests, i hi ha molts llocs on la violència, la injustícia, el racisme, la discriminació, la exclusió són massa vigents. La visita a Buchenwald i als altres camps, hauria de ser una visita obligada per tota la joventut, i un estímul per evitar la repetició d’un passat tant cruel.
1 comentari:
És una paradoxa. Aquestes experiències a l’hora que et mostren la cara més terrible de la vida i de la nostra història, també t’apropen, com poques, a la part més humana.
Gràcies Enric per compartir el teu testimoni.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada