Potser fa un any, o una mica més, el meu avi em se’m va quedar mirant els peus, em va mirar i em va dir: Aquestes bambes que portes, quan ja no les necessitis, a mi m’anirien bé. Tenint en compte que feia temps que gairebé no sortia de casa, crec que és una exemple per explicar quina era la filosofia de vida de l’home que ens acaba de deixar. Optimisme per sobre de tot, sigui el que sigui que et prepara la vida.
En Jaume Ubia era per sobre de tot una bona persona. Home de poques paraules, sempre era allà, observant-ho tot. Semblava que no hi era, però quan menys t’ho esperaves es deixava notar i llavors ja ningú l’oblidava. Va anar acceptant allò que la vida li donava sempre amb un somriure. Amb un somriure i amb la seva mirada sincera i transparent, unes armes amb les que no va fer més que anar-se guanyant simpaties per allà on passava. Al Jaume, amb major o menor mesura, tothom el recordarà amb amor, tendresa i respecte, perquè això és el que ell va anar sembrant durant els seus 88 anys de vida.
