Potser fa un any, o una mica més, el meu avi em se’m va quedar mirant els peus, em va mirar i em va dir: Aquestes bambes que portes, quan ja no les necessitis, a mi m’anirien bé. Tenint en compte que feia temps que gairebé no sortia de casa, crec que és una exemple per explicar quina era la filosofia de vida de l’home que ens acaba de deixar. Optimisme per sobre de tot, sigui el que sigui que et prepara la vida.
En Jaume Ubia era per sobre de tot una bona persona. Home de poques paraules, sempre era allà, observant-ho tot. Semblava que no hi era, però quan menys t’ho esperaves es deixava notar i llavors ja ningú l’oblidava. Va anar acceptant allò que la vida li donava sempre amb un somriure. Amb un somriure i amb la seva mirada sincera i transparent, unes armes amb les que no va fer més que anar-se guanyant simpaties per allà on passava. Al Jaume, amb major o menor mesura, tothom el recordarà amb amor, tendresa i respecte, perquè això és el que ell va anar sembrant durant els seus 88 anys de vida.
En Jaume Ubia era la personificació d’allò que anomenem “saviesa popular”. Si volies saber quin temps faria demà, si allò que volava prop de casa era una merla o una garsa, com havíem d’encendre el foc a terra o si aquest bolet que hem trobat ens el podem menjar tranquil•lament, li havies de preguntar a ell. I a més de saber-ho, t’ho explicava, i li veies brillar els ulls quan ho feia. Ens va transmetre els coneixements i la passió per aquests.
El meu avi Jaume era un dels mestres de la professió de fer d’avi. A la universitat de la vida, que ell controlava des de ben petit, l’haurien fet doctor honoris causa, si aquests títols volguessin dir alguna cosa en una universitat com aquesta. Anant en moto amunt i avall, ell va ser durant molts anys el meu contacte amb la terra i amb la natura. Seves van ser les meves tardes de després de l’escola. Tardes que dedicàvem a arrencar patates, collir pèsols i donar de menjar als ànecs i les gallines. I abans de marxar cap a casa, preparar un pom de flors per la seva dona, la meva avia, la nineta dels seus ulls.
Ell va ser qui em va transmetre aquest amor pels animals, que ell veia com a món extraordinari que cal conèixer, estimar, respectar i també aprofitar quan convé. Mai li estaré prou agraït per tot el que em va ensenyar i transmetre.
M’ha costat molt escriure aquestes 4 ratlles. Perquè com més penso en el meu avi, més coses em venen al cap. És impossible definir en un temps tan breu l’home que va aconseguir domesticar un esquirol a força d’esmorzar cada dia amb ell. És impossible que es us acabeu de fer una idea de qui era si no el vau veure mai assegut al costat de la llar de foc, abduït per les flames. Els que el vau conèixer bé, ja sabeu de què us parlo.
Els que potser no vau tenir tanta sort, segur, segur, que teniu un moment especial al costat seu. Alguna mirada, algun comentari, algun moviment d’orelles inesperat. Penseu-hi i guardeu aquest moment per vosaltres, com un tresor, perquè de persones com en Jaume, no te’n creues cada dia al camí de la vida.
Si voleu fer-li un bon homenatge, no ploreu ni estigueu tristos. Aneu a fer un tomb per la muntanya, la seva estimada muntanya, sigui quina sigui perquè ell se les estimava totes. Torneu a casa amb un branquilló de farigola o romaní a la boca, feu un bon sopar, gambes si pot ser, i amb un traguet de vi negre, brindeu a la seva salut. Segur que li hauria encantat.
Gràcies per tot avi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada