MUSICA, LLUMS I OMBRES

Text del programa de ma del concert inaugural de l'Orquestra Simfònica del Vallés, al Palau de la Música, dissabte 22

Segurament un dels fenòmens més universals es la música. Els sons, els silencis, que sovint ens evoquen sentiments, sensacions, records o somnis. Una musica que es capaç de descriure i d’interpretar tots les cares dels sentiments humans, des de les més fosca i deplorable, fins a la més esperançadora i bondadosa.
Aquest concert inaugural de la temporada de l’Orquestra Simfònica del Vallés, te aquesta cara i aquesta creu. La foscor del nazisme encarnada en la obra de Schönberg  i l’humanisme i la alegria impregnada en la 9ª simfonia de Beethoven.



“El sergent i els seus subordinats colpejaven a tots: joves o ancians, forts o febles, culpables o innocents… Era dolorós escoltar-los queixant-se i gemegant. Els escoltava encara que jo havia sigut durament colpejat, tan fort que no vaig poder evitar caure a terra. Els qui no podien alçar-se eren colpejats en el cap…” Així recorda la brutalitat dels SS “el supervivent de Varsòvia” en paraules del mateix Schönberg. La seva obra ens transporta a una de les etapes més fosques i cruels del nacionalsocialisme. El nazisme que va intentar destruir la mateixa essència de la humanitat imposant un escenari de terror, mort, racisme i discriminació. Un nacionalsocialisme que considerava  Infrahumans als que no eren com ells.
La simfonia num 9 en re menor op 125 , es la darrera del compositor i una de les més transcendentals i segurament la més popular. El seu últim moviment, Oda a l’alegria, amb text del poeta Friedrich von Schiller, es avui considerat un cant a la llibertat, a la fraternitat entre els pobles. Beethoven va ser un admirador de Schiller i també de Goethe, amb qui es va trobar algunes vegades; dos referents de la literatura alemanya, amb una història lligada a la ciutat de Weimar. Un ciutat  cabdal no sols en la història recent d’alemanya sinó de tota la cultura europea. Ciutat predilecta de Hitler i ciutat que conviu a pocs kilòmetres amb el camp de concentració de Buchenwald,  on van ser deportades pel nazisme més de 270.000 persones.
De nou, la cara i la creu. La llum i la foscor. L’humanisme i la barbàrie. La música una vegada més ens introdueix en aquesta dualitat de la pròpia espècie humana.
Al gueto de Varsòvia, al camps de Buchenwald, Mauthausen, o Auchswitz , la musica hi era ben present. Els presoners cantant d’amagat per mantenir la seva dignitat, els seus records, la seva essència de persones, per pregar o recordar les persones estimades. Cants també de resistència que avui son veritables himnes com el cant dels pantans (Die Moorsoldaten) però també la musica es utilitzada pels guàrdies, pels opressors, per a humiliar les víctimes de la deportació. Els musics presoners son obligats a crear orquestres i grups musicals per distreure els vigilants, per obligar-los a repetir consignes o simplement per a burlar se’n. La llum i la foscor.

Quedem-nos amb l’alegria, amb la oda de Schiller i Beethoven, amb la força d’aquesta meravellosa composició, que posa música a un dels valors més grans del antifeixisme l’internacionalisme. Amb el gran valor de la llibertat, la fraternitat i la solidaritat, amb el que van jurar els deportats i deportades poc després del seu alliberament, “esclafar definitivament el feixisme i construir un mon nou d’homes lliures i en pau”.
Quedem-nos amb la llum, però no oblidem que al feixisme no se’l pot tolerar, que al feixisme se’l combat , des de la consciencia, el sentiment i la música, però també des de l’activisme i la fermesa.

Que la música de Shönberg i Beethoven ens ajudin.