Aquest any 2025, s’ha commemorat el 80é aniversari de l’alliberament dels camps nazis. L’aniversari del final de la segona guerra mundial i amb ell el final d’un dels episodis més cruels de la historia de la humanitat. La deshumanització i l’assassinat programat i industrial de milions de persones en els camps de concentració i camps d’extermini del III Reich. Un fet que des de llavors ha trasbalsat la consciencia de la humanitat, ha posat en dubte la seva mateixa essència i ha fet com va dir encertadament Elie Wiesel , supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, que “després d’Auschwitz, el món ja no fos mai més igual”.
Aquest any però, a Buchenwald, a l’abril, durant la
cerimònia internacional de l’alliberament del camp va tenir lloc un fet
excepcional. Un grup de joves estudiants , integrants del grup de l’Amical de
Buchenwald, havien estat convidats pel Comitè Internacional de Buchenwald i
Dora, a fer una intervenció a l’acte
central. Amb el professorat i el suport de l’Amical, havien redactat un
manifest que volia representar el pensament del jovent europeu davant aquest
important aniversari.
Així, el diumenge 6 d’abril, a primera hora de la tarda,
quan va arribar el seu torn, la vintena llarga de joves van sortir a
l’appleplatz del camp, i davant de centenars de persones, representants
polítics dels diferents països, membres del Comitè Internacional, familiars
dels deportats , supervivents.....tres noies de tres instituts d’Espanya van
llegir el manifest. Un manifest al nostre parer, extraordinari, que
sintetitzava molt bé la denúncia de les injustícies actuals al món, el perill
de l’extrema dreta, que apel·lava a l’esperit del jurament de Buchenwald i als
ensenyaments de Jorge Semprún o Stefan Hessel, i sobre tot ens posava a tots
davant del mirall i ens reclamava , amb l’empenta de la joventut, menys
paraules i més acció.
Però les noies , també amb la rebel·lia pròpia de l’edat ,
i després d’escoltar durant aquests dies a Weimar i Buchenwald, en els actes
oficials, tota mena de justificacions a les posicions d’Israel i cap paraula o
empatia pel que està passant a Gaza, van pensar que aquell era el lloc idoni i
el moment adequat per a denunciar el que està passant ara mateix al món, i van
acabar la lectura del manifest amb un paràgraf que no estava previst ni
consensuat amb el CIBD (Comitè Internacional de Buchenwald i Dora), van
denunciar les guerres actuals i especialment el genocidi que s’està comenten a
Gaza.
I aquí va començar el conflicte. Les paraules de la jove
lectora, van causar un destacat enrenou, entre la nova presidència del Comitè
Internacional, el president sortint , representant jueu i el propi director del
Memorial del Camp de Buchenwald, que es van precipitar a demanar explicacions i
a desqualificar aquella intervenció.
Posteriorment per altres membres del CIBD, representants de països amb
orígens jueus, va començar un enviament
de correus amb el refús a la intervenció de les joves i en conseqüència de
rebuig a la persona que suposadament ho havia permès i facilitat, el signant
d’aquest article.
Representants d’alguns països al CIBD, van qualificar la
intervenció, les paraules de les noies, d’antisemites, per molt que vam
explicar en diverses respostes que no era així , que les noies i la pròpia
delegació espanyola de l’Amical, teníem molt clara la distinció entre el govern
sionista d’Israel i el poble jueu. Sense deixar de banda que el poble palestí
també és semita.
El fet , segurament rellevant, i que va motivar l’interès
de molts mitjans de comunicació obliga a una àmplia reflexió. Sobre que es pot
dir i que no en un acte de les característiques d’aquests, sobre la relació
dels fets del passat i els del present, i com no, sobre qui te el patrimoni del
patiment de les persones i quin es el valor de cada cosa.
Es obvi que Israel està cometen un genocidi. I el temps
està donant la raó a aquestes joves valentes que es van atrevir a denunciar-ho
a Buchenwald. Utilitzar la fam i la set com armes de guerra, destruir escoles i
hospitals, assassinar metges i personal d’infermeria, periodistes, jugar amb la
població civil obligant-la a desplaçaments forçats, a intentar trobar una mica
d’aliment entre trets i bombardejos , no te un altra nom. Genocidi.
Es incompressible el refús que aquesta afirmació va
provocar a Buchenwald. Incomprensible que descendents de les víctimes de
l’Holocaust se sentissin ofesos i demanessin explicacions. Ells que haurien de
ser els mes sensibles al patiment en record de la seva pròpia història . Com
també és incomprensible la paràlisi de la comunitat internacional, i el paper
que Alemanya està jugant en aquest conflicte. Sembla que encara arrosseguen un
gran complexa de culpabilitat.
Les noies, com nosaltres podem entendre la complexitat de la situació. I la gravetat
de la Shoah. Però amb la legitimitat que ens dona ser hereus del patiment de
les víctimes republicanes espanyoles en aquest camp de concentració i perquè havíem
de ser fidels al jurament de Buchenwald, crec que precisament aquí teníem
l'obligació de denunciar les injustícies, les guerres, l'auge de l'extrema
dreta i per què no, els genocidis que
s'estan executant o s'han comès al món al llarg de la història . Per què no s’ha de poder
parlar a Buchenwald i als altres camps nazis, dels genocidis a Rwanda, a Armènia, amb els
Roginyes, dels assassins de masses i dels crims de guerra, que succeeixen a
Ucraïna o a Palestina?
Enric Garriga
President de l’Amical de Buchenwald
Vicepresident per Espanya del Comitè Internacional de
Buchenwald i Dora
