BOLIVIA, INDEPENDENCIA, AUTONOMIA O DESIGUALTAT
Bolívia viu novament temps d’inquietud, de crisi. Com ja ve sent recorrent el país andí no aconsegueix la necessària tranquil·litat i estabilitat per a avançar en el seu desenvolupament polític, econòmic i social. La historia ha estat sempre un camí de dificultats per a una de les regions del planeta més belles però també mes maltractades.
Primer els conquistadors espanyols, i després els seus descendents que sota la bandera de la llibertat i la independència van lluitar per emancipar-se de la corona, per tal de seguir aprofitant-se dels recursos naturals d’aquest país, i explotant com els seus antecessors a la població indígena. Bolívia, es un dels països de llatinoamèrica amb un índex més elevat de població indígena, majoritàriament aymara y qechua, que tradicionalment ha viscut sempre en la pobresa i la marginació, i amb poques possibilitats d’accedir a les riqueses naturals i al poder polític i social.
Altres èpoques han estat marcades per la submissió dels seus dictadors militars als dictàmens del poderós Oncle Sam, aplastant qualsevol mena de resistència o resposta popular, assassinant a qualsevol veu discordant, entre elles la del Comandante Che Guevara, mort a la selva boliviana en un nou intent d’exportar la revolució cubana a tot el continent.
La resistència però, es i ha estat ferma, els oprimits, els marginats de sempre, han trobat ara un líder entre els seus, el president Evo Morales, indígena, sindicalista, i l’esperança per a molts de per primera vegada a la historia de Bolívia, accedir a la categoria de ciutadans. Això però no sembla acabar de satisfer a les regions més riques, que amb Santa Cruz al capdavant, intenten per totes les maneres, seguir, sota el parany de l’autonomia, gaudint del monopoli de la riquesa i de l’explotació dels sectors pobres de la població.
No ens enganyem, el referèndum de Santa Cruz, i altres propostes legislatives dels departaments de l’Orient de Bolívia, no tenen res a veure amb la independència política, i si molt amb la situació econòmica. Aquestes regions orientals, les més riques del país, estan governades pels descendents dels conqueridors, i representen la classe oligàrquica i terratinent, la que controla la terra, la collita, els pous de petroli i els jaciments de gas; la que mira amb recel l’ascens al poder del “indi” Morales i la possibilitat de que Bolívia esdevingui un país socialista, on la justícia obligui a repartir la riquesa i a donar veritable igualtat d’oportunitats sense importar la raça o el color de la pell. Volen la independència perquè tenen por. Por a perdre els privilegis, perquè no suporten que desprès de V segles de conquesta, els indis estiguin al govern i aprovin una constitució que proposa la justícia social; que nacionalitzin les empreses i denunciïn els grans guanys que les multinacionals s’han emportat de Bolívia; i tenen por de perdre la posició social acumulada i haver de reconèixer que el color de la pell i la llengua no poden ser un obstacle per al desenvolupament personal i comunitari.
No ho té pas fàcil el president Evo, la dissidència cruçenya, emparada en el discurs pseudopolític de l’autonomia, i fins i tot posant com exemple l’estatut de Catalunya, amaga un profund model i un discurs de dretes, que només pretén la pervivència de l’oligarquia. Els moviments socials indigenistes i esquerrans, compten amb la simpatia d’altres països de la zona, que globalment està fent des de fa pocs anys un gir a l’esquerra, Brazil, Cuba, Venezuela i darrerament Equador, semblen decidits a qüestionar el model social i econòmic que ha imperat al continent sud-americà fins ara i a lluitar perquè els beneficis de l’explotació dels recursos naturals i de la rica terra que els acull reverteixi en els seus habitants.
Potser per això, la Flota dels EE.UU tornarà a patrullar per les aigües del seu pati traster ....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada