SPORT AID i el CEVG lliuren les joguines a Creu Roja

El Club Esportiu Vilanova (sport aid) , amb la col·laboració de Magatzems Chacon,  va lliurar la seva contribució  un any més a Creu Roja de Vilanova per  la campanya solidària de Reis de recollida de joguines i material esportiu  

L'ENTRESOL JA TE EL SEU BLOG

L'ENTRESOL

Reflexiones antitaurinas

Por fin. Catalunya se ha pronunciado. Despues del largo camino de la ILP, de los debates y las tertúlias, de las comissiones parlamentarias y  de los enfrentamientos verbales  y mediaticos , los diputados y  diputadas han ejercitado  su voto y  han planteado  un escenario de un país, Catalunya, sin toros  a partir del 2012.

De este  proceso y de este resultado,  todo el mundo ha querido sacar sus conclusiones, ha hecho sus propias reflexiones o se ha hecho sus propias preguntas...

Estas son algunas de las mias:

REFLEXIONS ANTITAURINES

Per fi. Catalunya s’ha pronunciat. Desprès del llarg camí de la ILP, dels debats i les tertúlies, de les comissions parlamentàries i dels enfrontaments verbals i mediàtics, els diputats i diputades han exercit el seu vot i han plantejat un escenari d’un país, Catalunya, sense braus a partir del 2012.

D’aquest procés i d’aquest resultat, tothom n’ha volgut treure les seves conclusions, n’ha fet les seves reflexions, o s’ha fet les seves preguntes...

Aquestes son algunes de les meves:

L’estranya figura de l’iceberg esportiu espanyol

Aquests darrers mesos, els mitjans de comunicació , els esportius i els generals, s’han fet ampli ressò dels triomfs esportius de l’esport espanyol. Començant pel mundial de “la roja”, fins als wimbledon o Roland Garros, de Rafa Nadal, el Tour de Contador o la NBA de Pau Gasol, passant pel Ferrari d’Alonso i altres noms memorables.

El sentiment patri (en termes esportius) s’ha omplert la boca del bon moment de l’esport espanyol, dels èxits dels seus representants més il·lustres i de les victòries més internacionals... L’esport espanyol es al capdamunt de la onada....convertit en una enveja pel altres països. Convertit en referent i un model a seguir.

Aquests èxits, però haurien de ser la punta de l’iceberg del sistema esportiu espanyol. Els esportistes més destacats sorgits d’una amplia base de practicants. D’un política de formació, educació i promoció de l’esport. De formació de professionals en totes les matèries adients (tècnics, psicòlegs, pedagogs, metges esportius, fisioterapeutes, nutricionistes, etc, etc...educadors en línies generals); i de construcció de bones instal·lacions, per l’elit i per la base, distribuïdes pel territori.

Però per damunt de tot , l’educació en els valors ciutadans, socials, físics i de salut, del fenomen esportiu. Inculcant des de la primera infància el gust i la necessitat del moviment, l’activitat, el joc, l’esport....Fer de l’esport una part de la nostra vida, per ajudar-nos primer a créixer,  desprès a desenvolupar-nos i finalment a envellir millor, com a persones individuals i dins  la societat.

I aquesta , lamentablement no es la realitat. Cada cop hi ha menys nois i nois fent esport, cada cop hi ha menys presencia de l’activitat física en els currículums escolars, i cada cop hi ha menys ganes d’esforçar-se per a superar-se. A l’escola disminueixen les hores d’activitat esportiva, s’escurcen les activitats esportives extraescolars, hi ha un cert abandó de la motivació de nens, nenes i pares i mares per anar a fer esport.....i els clubs i escoles esportives, veuen minvar el nombre de practicants.

L’esport ha passat de ser un valor educatiu, un valor de formació de persones, per passar a ser un espectacle i una noticia als mitjans. En aquest sentit, s’entén aquest desfermat orgull patri pels èxits de la roja i altres. Però el nivell esportiu d’un país no es mesura (o no sols es mesura) pels seus èxits internacionals i les seves medalles, sinó també pel nombre de practicants, de llicencies esportives, i especialment, pel grau d’integració de l’activitat esportiva a la vida quotidiana de la gent normal, de totes de les edats i condicions, i de la facilitat d’accés a instal·lacions adequades a prop de la residencia.

Espanya ha obtingut importants resultats en el context internacional, el seu iceberg ha tret una punta espectacular a l’oceà de l’esport mundial, però aquest es un iceberg irregular, que a sota te una base tan petita com la punta. No te una base solida, i segurament quan els il·lustres campions d’avui, es retirin....quedaran bons esportistes per a seguir-los....? o caldrà esperar dècades de nou, perquè la casualitat, que no la causalitat i la planificació, aconsegueixi fer sortir una altra collita tan excepcional com aquesta ?

CLAUS per entendre i potenciar la transició

Preguntes claus al voltant del procés de transició:

Es evident que la societat es troba immersa en una situació de canvi. El model socioeconòmic imperant fins ara, ha demostrat no ser adequat per resoldre les demandes i fenòmens tant greus com el canvi climàtic, la degradació ambiental, la pèrdua de la biodiversitat, l’augment de la pobresa, i de les desigualtats, etc, etc , que son una evidència més de la necessitat del canvi.

 Un canvi que ha de facilitar i promocionar un nou model de societat , possiblement més basat en els valors , en la sostenibilitat, en la justícia, la proximitat , la autosuficiència i la responsabilitat individual.

El canvi cap al nou model, la transició, requereix una estratègia  definida, i tenir respostes clares  a algunes preguntes claus.

La transició es un moviment viu, molt viu, que comença a crear arreu del mon, experiències, corrents, accions, estratègies, models, noves formes de veure i de gestionar la comunitat, que de mica en mica van nodrint el banc de recursos de la transició i van aportant noves idees i noves solucions als vells i nous problemes que van sorgint.

Però , no podem perdre de vista ,l’objectiu final del moviment de transició, el canvi de societat i l’establiment d’una societat més justa, igualitària i sostenible. I en aquest sentit cal analitzar si tots els esforços que es fan sota el paraigua de la ”transició”  es fan en la mateixa direcció i sentit, i si  el seu cost es eficient i coherent amb els resultats obtinguts.  La precipitació i l’excessiva prudència o lentitud, poden no ser suficient útils per a resoldre la situació de pobresa i injustícia de molts milions de persones al món.

Per això, la transició ha de resoldre i donar resposta a les claus estratègiques que li poden donar la suficient credibilitat i validesa per a ser instrument del canvi i alhora per a ser assumida per una part suficient  de la societat que la faci real, practica, i transformadora.

Necessitem aclarir i definir, quines  accions de la transició ajuden a transformar la societat ; quins aliats necessitem per a rendabilitzar la nostra tasca i el nostre esforç, en termes de transformació real; quina es la velocitat de creació, sensibilització, extensió, etc. per afrontar la transformació amb garanties i no acabar sent deglutit pel propi sistema al que volem combatre. I finalment, quin és l’àmbit geogràfic adient per enfocar la transició; quin es , en línies generals, l’espai físic de desenvolupament de les propostes de transició. Quan el lema “pensa globalment i actua localment” es transfereix al territori, cal definir els límits de “lo local”.

Les claus:

1.- EL CONCEPTE

Quan una acció o activitat esdevé transformadora ? quins son els paràmetres per a la seva valoració? Quantitatius o qualitatius? Fins on ha d’arribar? Quina es la relació estre cost/esforç i resultat ? quan una acció de la transició és considerada  reeixida ? quina es la diferencia entre revolució i adaptació ?.

2.- L’ ESTRATÈGIA

Amb quins agents cal col·laborar...quines son les sinergies  a potenciar ?  per tal d’assolir millors i més ràpids resultats. Quin ha de ser el paper de la societat civil, quin el paper de les institucions i quina relació cal establir entre ells ? Quina es la estructura participativa adient, i quins son els límits de la participació (si n’hi ha ) en la presa de decisions, i en la gestió de les coses comunes (de la Res Pública) i dels espais naturals i/o comunitaris.

3.-EL RITME

Quina es la velocitat o el ritme adequats o  indicats per afavorir la transició?

Quan l’expansió i consolidació de les propostes de transició esdevenen transformadores i aporten canvis estructurals i mecanismes permanents?. Quan les iniciatives de transició, ajuden al canvi, es a dir ajuden a resoldre la problemàtica d’una part important de la societat, en el moment que aquesta ho necessita, més enllà de ser una experiència pilot o demostrativa? Com compaginar la necessitat d’experimentar, de provar, de crear les bases per al canvi, d’avançar amb pas fer, sense cometre errors,... amb l’exigència d’aportar solucions a curt termini als problemes més greus que actualment la humanitat te plantejats?

4.- L’ ÀMBIT

Quin es el radi d’acció de lo local ? quin és l’àmbit geogràfic adequat o  indicat per afavorir la transició ? Quin es el marc adient per a per una banda construir la co-responsabilitat individual, i per altra gestionar l’autosuficiencia sostenible ? Quina es la unitat de gestió (geogràfica) de la transició ? aquell espai on la comunicació, la relació i el coneixement mutu social, permet la construcció d’una confiança i una estructura funcional basada en la presa comuna de decisions, en l’autosuficiència energètica i de consum, i  la millor relació amb les altres unitats (cèl·lules) de la xarxa ?.

En aquest moment, possiblement el moviment de transició, te més preguntes que respostes. Però sens dubte te una força i una voluntat de canvi  que anirà aportant aquestes respostes.  Des de l’anàlisi i la reflexió, cal anar cercant aquestes sortides.....

E.

Aclariment sobre EVO MORALES

Evo, el indígena gracioso

Hay estereotipos que hacen fortuna y crean muchos equívocos. De Zapatero, por ejemplo, Rajoy acuñó aquello de que era un bobo solemne y cuando quiso darse cuenta de que no era tonto del todo ya le había ganado dos elecciones. Con Evo Morales ocurre algo parecido. En España se le considera poco menos que un indígena analfabeto con ínfulas de dictador, imagen a la que contribuye con denuedo la derecha y cierta prensa que se dice progresista y que hasta hace no mucho era propietaria de varios medios de comunicación en Bolivia aliados de la oligarquía local, gente toda ella progresista hasta la médula.

Ridiculizan ahora a Morales por haber culpado a la comida transgénica de la calvicie europea y a los hormonados pollos de granja de la homosexualidad masculina. Y evitan decir que su público estaba formado por 30.000 delegados asistentes a Conferencia Mundial de los Pueblos sobre Cambio Climático y los Derechos de la Madre Tierra a los que trataba de inculcar los beneficios de consumir sus productos locales en vez de los importados y favorecer así a sus maltrechas economías. Morales no es Demóstenes y su ciencia es más que discutible, pero su mensaje fue inequívoco: el pollo criado en casa, antes que el industrial; la papa autóctona, antes que la patata holandesa; y la chicha antes que la Coca-Cola, que es verdad que como desatrancador de tuberías no tiene precio.

Como con la anécdota vamos tirando y nos reímos una barbaridad, se evita también explicar que, además de calvos y de hormonas, propuso crear un Tribunal Penal Internacional del Clima en el que enjuiciar a los países que incumplan los acuerdos sobre emisiones contaminantes, reducir éstas a la mitad y convocar un referéndum mundial para establecer los mecanismos para salvar al planeta. Ya nos reímos menos, ¿verdad?

Evo no es Einstein pero sabe sumar y hasta dividir, y cuando afirma que con los 4.000 millones de dólares que cada día se gastan en el mundo en defensa y armamento se pagaría la deuda externa de Bolivia, algunos deberían enrojecer de vergüenza. Morales no tiene títulos y viste con orgullo unos jerseys a rayas de alpaca espantosos, la tradicional chompa, que ya se venden con éxito por Internet desde Bolivia. Con analfabetos como él, su país está saliendo de la miseria. Una risa, o sea.

Juan Carlos Escudier

PUBLICO, 23 -4 2010